La situació geográfica de la Vall d’Uixó entre la serra d’Espadà i la Plana, ha fet que la presencia humana en el seu territori es trobe des de la prehistoria. Així ho testimonien les excavacions arqueològiques de La Cova, Can Ballester, la cova dels Blaus, sant Josep (estrat III), que aporten una cronología d’uns 16.000 anys (PaleolíticSuperior i Epipaleolític).
Durant el Neolític i l’Edat del Bronze continua el poblament a les coves, i també n’és posible que en poblats a les vores del riu, encara que no han quedat proves d’aquest darrer hábitat. Al Bronze s’habita en poblats fortificats situats a la part alta de les muntanyes de les vores del riu Belcaire, el que permetia controlar el pas entre la serra d’Espadà i la Plana, i l’accés a la vall del riu Palància. Es practicava la caça, l’agricultura, però sobre tot la ramaderia.
Sembla que aquest poblament troba continuitat fins l’època ibérica, 1500 anys després: tenim els testimonis del poblats de La Punta d’Orlei i Sant Josep, i inclús la Torrassa, que posiblement mantingueren intercanvis comercials de minerals i metalls amb els fenicis.
Durant l’època romana es produeix la destrucció dels antics poblats ibèrics i els seus pobladors obligats a viure en noves estructures urbanes i socials, segons el model romà. La Vall d’Uixó formava part del Ager Saguntinum i a mitjans del segle II a.
C. ja es troba un nucli poblacional estructurat en villae: camí Clotxes, camí Cabres, La Punta, Vinambròs, però destacarem la vila romana d’Uixó, localitzada i excavada a l’actual Avinguda de l’Agricultor.
La crisi del segle III provocà l’abandonament de la majoria dels assentaments romans, i es torna a habitar en Sant Josep i La Punta. Un llarg periode sense evidències arqueològiques ni escrites es succeix en la història local. Només la necròpolis de la Unió, datada entre els segles VI i VII, aporta una petita informació de l’etapa visigoda.
Al llarg de l’etapa musulmana els canvis econòmics no serien massa significatius, però si s’han pogut documentar l’existència d’unes quantes alqueries a la vora del Belcaire, sis de les quals donaran lloc a l’actual nucli urbà: Alcúdia, Seneja, Benigafull, Benissahat, Seneta i Benigasló. Cadascuna d’elles era independent de les altres i posseïa la seua propia zona agrària i la seua necròpolis.
Al, segle X el territori s’organitzava al voltant del Hisn de Shun (Castell d’Uixó), zona defensiva depenent de l’Amal de Valencia i que garantia la seguretat dels habitants de la Vall.
El rei Jaume I incorporà la vall al Regne de València, sense grans modificacions socials, perquè la comunitat islàmica continuà habitant aquestes terres i mantenint el mateix règim jurídic que en les capitulacions de les aljames.
Aquesta situació és mantingué mentre la Vall formà part del domini reial, però el 1436 el rei Alfons el Magnànim donà al seu germà Enric diversos llocs i viles, entre d’elles la Vall d’Uixó. A partir d’ací i fins l’abolició dels drets senyorials el 1811 i el 1823, la nostra ciutat es va convertir en domini senyorial, i també fou coneguda com La Vall del Duc.
L’expulsió dels moriscos el 1609 afectà parcialment la població local, introduínt canvis en l’economia local, que encara era bàsicament agraria, però també apareixien nous oficis, com el de corders, espardenyers i ollers. Al llarg del segle s’expansionen les alqueries sobre els terrenys plans que les envolten, i acaba per constituir-se el “lloc de d’alt” i el “lloc de baix”
Al segle XVIII el creixement de la població n’és plausible per l’expansió urbana: el poble de d’alt creix rectangularment tenint com a eix el carrer de Sant Josep, i el poble de baix ho fa cap al nord sobre el carrer de l’Assumpció i barris dels ollers i dels teulers. Aquest creixement acaba per constituir un nucli urbà prou extens superficialment. Cavanilles feu la següent descripció a finals del segle:La villa ocupa mucho terreno, prolongada de oriente á poniente sin mas discontinuacion que un barranquito y un puente que separa las dos Parroquias.
Cap a mitjans del segle XIX es produeix la fusió definitiva dels dos nuclis i la constitució de “La Vall Llarga”.
Carlos Sarthou, el 1915 diu del nostre municipi: Es el poblado más largo de la provincia, cual si fueran dos pueblos prolongados y unidos en sus extremidades, siendo el punto de unión los puentes edificados sobre un barranco transversal....Hay alumbrado eléctrico, acerado, fuentes públicas, una fonda,tres teatros, ocho casinos,buenos comercios... resultando por su aspecto una de las mejores poblaciones de la provincia.
La Vall d’Uixó, ja al segle XX experimenta una gran expansió económica i demográfica impulsada per la influència industrialitzadora del sector del calçat. Així la ciutat creix cap al nord i el sud, i comença a ser la vall ampla. El 1913 el rei Alfons XIII li atorgà el títol de ciutat Els carrers Calvari i Balmes convergien en l’antic calvari, i en temps de Primo de Rivera es projecta l’expansió cap al sud, sense arribar a fer-se l’actual avinguda Jaume I, Durant la Segona República es planifica i s’inicia la construcció d’un gran eix, la Gran Vía, actual Cor de Jesús, però la guerra civil de 1936-1939 paralitza aquests projectes.
La Guerra Civil significà un dur episodi per als habitants, que en arribar el front de guerra al seu terme municipal tingueren que abandonar la ciutat durant deu mesos. En acabar la guerra la ciutat presentava un estat lamentable de destrucció, que afectava a les ¾ parts de les vivendes i quasi tots els carrers.
Les dècades dels anys 50 i 60 del segle XX significaren l’arribada d’una població immigrant molt nombrosa, procedent de difernts parts d’Espanya, atresa per la possibilitat de treballar en la totpoderosa empresa Segarra. El creixement urbà es dispara i es converteix en polinuclear: apareixen barris com la Colonia, Toledo, Carboanire, la Unió, Sant Antoni, Carmadai, s’obri l’avinguda Sudoest, etc.... Els anys vuitanta i noranta suposaren el creixement del municipi cap al sud, sobre les restes de l’antiga horta de la Vall, la urbanització del poligon III, i la crisi de la industria del calçat amb la desaparició definitiva de la “fábrica” Segarra. No obstant el creixement no es detingué, l’economia municipal es diversificà amb l’aparició de noves empreses, i a finals del s.XX i principis del XXI assitim a una nova onada d’immigrants, aquesta volta procedents d’altres països europeus, africans i sudamericans. Avui en dia el muncipi compta amb més de 32.000 habitants.
Durant el Neolític i l’Edat del Bronze continua el poblament a les coves, i també n’és posible que en poblats a les vores del riu, encara que no han quedat proves d’aquest darrer hábitat. Al Bronze s’habita en poblats fortificats situats a la part alta de les muntanyes de les vores del riu Belcaire, el que permetia controlar el pas entre la serra d’Espadà i la Plana, i l’accés a la vall del riu Palància. Es practicava la caça, l’agricultura, però sobre tot la ramaderia.
Sembla que aquest poblament troba continuitat fins l’època ibérica, 1500 anys després: tenim els testimonis del poblats de La Punta d’Orlei i Sant Josep, i inclús la Torrassa, que posiblement mantingueren intercanvis comercials de minerals i metalls amb els fenicis.
Durant l’època romana es produeix la destrucció dels antics poblats ibèrics i els seus pobladors obligats a viure en noves estructures urbanes i socials, segons el model romà. La Vall d’Uixó formava part del Ager Saguntinum i a mitjans del segle II a.
C. ja es troba un nucli poblacional estructurat en villae: camí Clotxes, camí Cabres, La Punta, Vinambròs, però destacarem la vila romana d’Uixó, localitzada i excavada a l’actual Avinguda de l’Agricultor.
La crisi del segle III provocà l’abandonament de la majoria dels assentaments romans, i es torna a habitar en Sant Josep i La Punta. Un llarg periode sense evidències arqueològiques ni escrites es succeix en la història local. Només la necròpolis de la Unió, datada entre els segles VI i VII, aporta una petita informació de l’etapa visigoda.
Al llarg de l’etapa musulmana els canvis econòmics no serien massa significatius, però si s’han pogut documentar l’existència d’unes quantes alqueries a la vora del Belcaire, sis de les quals donaran lloc a l’actual nucli urbà: Alcúdia, Seneja, Benigafull, Benissahat, Seneta i Benigasló. Cadascuna d’elles era independent de les altres i posseïa la seua propia zona agrària i la seua necròpolis.
Al, segle X el territori s’organitzava al voltant del Hisn de Shun (Castell d’Uixó), zona defensiva depenent de l’Amal de Valencia i que garantia la seguretat dels habitants de la Vall.
El rei Jaume I incorporà la vall al Regne de València, sense grans modificacions socials, perquè la comunitat islàmica continuà habitant aquestes terres i mantenint el mateix règim jurídic que en les capitulacions de les aljames.
Aquesta situació és mantingué mentre la Vall formà part del domini reial, però el 1436 el rei Alfons el Magnànim donà al seu germà Enric diversos llocs i viles, entre d’elles la Vall d’Uixó. A partir d’ací i fins l’abolició dels drets senyorials el 1811 i el 1823, la nostra ciutat es va convertir en domini senyorial, i també fou coneguda com La Vall del Duc.
L’expulsió dels moriscos el 1609 afectà parcialment la població local, introduínt canvis en l’economia local, que encara era bàsicament agraria, però també apareixien nous oficis, com el de corders, espardenyers i ollers. Al llarg del segle s’expansionen les alqueries sobre els terrenys plans que les envolten, i acaba per constituir-se el “lloc de d’alt” i el “lloc de baix”
Al segle XVIII el creixement de la població n’és plausible per l’expansió urbana: el poble de d’alt creix rectangularment tenint com a eix el carrer de Sant Josep, i el poble de baix ho fa cap al nord sobre el carrer de l’Assumpció i barris dels ollers i dels teulers. Aquest creixement acaba per constituir un nucli urbà prou extens superficialment. Cavanilles feu la següent descripció a finals del segle:La villa ocupa mucho terreno, prolongada de oriente á poniente sin mas discontinuacion que un barranquito y un puente que separa las dos Parroquias.
Cap a mitjans del segle XIX es produeix la fusió definitiva dels dos nuclis i la constitució de “La Vall Llarga”.
Carlos Sarthou, el 1915 diu del nostre municipi: Es el poblado más largo de la provincia, cual si fueran dos pueblos prolongados y unidos en sus extremidades, siendo el punto de unión los puentes edificados sobre un barranco transversal....Hay alumbrado eléctrico, acerado, fuentes públicas, una fonda,tres teatros, ocho casinos,buenos comercios... resultando por su aspecto una de las mejores poblaciones de la provincia.
La Vall d’Uixó, ja al segle XX experimenta una gran expansió económica i demográfica impulsada per la influència industrialitzadora del sector del calçat. Així la ciutat creix cap al nord i el sud, i comença a ser la vall ampla. El 1913 el rei Alfons XIII li atorgà el títol de ciutat Els carrers Calvari i Balmes convergien en l’antic calvari, i en temps de Primo de Rivera es projecta l’expansió cap al sud, sense arribar a fer-se l’actual avinguda Jaume I, Durant la Segona República es planifica i s’inicia la construcció d’un gran eix, la Gran Vía, actual Cor de Jesús, però la guerra civil de 1936-1939 paralitza aquests projectes.
La Guerra Civil significà un dur episodi per als habitants, que en arribar el front de guerra al seu terme municipal tingueren que abandonar la ciutat durant deu mesos. En acabar la guerra la ciutat presentava un estat lamentable de destrucció, que afectava a les ¾ parts de les vivendes i quasi tots els carrers.
Les dècades dels anys 50 i 60 del segle XX significaren l’arribada d’una població immigrant molt nombrosa, procedent de difernts parts d’Espanya, atresa per la possibilitat de treballar en la totpoderosa empresa Segarra. El creixement urbà es dispara i es converteix en polinuclear: apareixen barris com la Colonia, Toledo, Carboanire, la Unió, Sant Antoni, Carmadai, s’obri l’avinguda Sudoest, etc.... Els anys vuitanta i noranta suposaren el creixement del municipi cap al sud, sobre les restes de l’antiga horta de la Vall, la urbanització del poligon III, i la crisi de la industria del calçat amb la desaparició definitiva de la “fábrica” Segarra. No obstant el creixement no es detingué, l’economia municipal es diversificà amb l’aparició de noves empreses, i a finals del s.XX i principis del XXI assitim a una nova onada d’immigrants, aquesta volta procedents d’altres països europeus, africans i sudamericans. Avui en dia el muncipi compta amb més de 32.000 habitants.
